Carregant..

Però què redimonis diu la Sue Ellen?


Però què redimonis diu la Sue Ellen?

by Susanna Palau with 0 Comments in June 2, 2015 In Category: Escrits
Share the post:

A la dècada dels 80 els catalans vam poder sentir la televisió en el nostre idioma per primer cop. I amb aquest canvi mediàtic va arribar la mítica sèrie Dallas. Penso que va ser un dels moments en què vaig tenir clar que volia aprendre l’anglès. Els moviments dels llavis d’en J.R. no concordaven amb les paraules que sortien de la seva boca. Alguna cosa interessant m’havia perdut. No me n’adonava, però en aquell moment, m’estava començant a interessar per la traducció en general i pel doblatge en particular.

Hi havia alguna altra cosa en la seva parla que no m’acabava de sonar bé. Jo no coneixia ningú que quan s’enfadés fes servir un redimonis o un maleït. I és que els catalans en sabem molt de renegar i no som precisament “fins”. Però sobretot hi ha una escena que se’m va quedar gravada a la memòria i és, evidentment, quan en Jock Ewing diu pendó a la Sue Ellen. Però què li acaba de dir aquest senyor? No entenia perquè s’ofenia tant aquesta noia, doncs per a mi aquest mot no significava res, no coneixia ningú que el fes servir.

Van passar els anys i, unes quantes sèries després, els renecs seguien sonant poc naturals. Vinga dimonis i redimonis per tot arreu! Però, on eren els nostres renecs escatològics? I tota la informació que en podem extreure de l’ús de les paraules malsonants!

Van passar encara més anys i em vaig trobar pensant el tema del meu TFM (Treball de Fi de Màster). Em vaig sentir poseïda un altre cop per aquella nena que, encuriosida, havia intuït que darrera els diàlegs entre en J.R. i el pendó de la seva dona hi havia tot un procés lingüísitic que semblava apassionant.

Però què havia passat mentrestant amb les nostres paraulotes? Un dia d’aquells en que et quedes mirant qualsevol cosa davant la tele mentres el teu cap va d’un lloc a l’altre vaig sentir, de sobte, com un personatge d’una sèrie de dibuixos animats deia friqui a un altre. “Friqui?!”, vaig pensar, “Bones notícies per la traducció del llenguatge col·loquial”. Aquesta paraula sí que té un sentit per al públic català. Tothom s’ha format una idea de què és un friqui. I que consti que en cap moment em refereixo al significat del mot anglès freak, que podria ser el tema d’una altra entrada del blog.

Doncs, tornant al tema del TFM, ja tenia el doblatge, els renecs, el llenguatge col·loquial i Dallas. Només faltava trobar els friquis per a poder-los doblar. I vet aquí que vaig veure un anunci de la sèrie britànica The Inbetweeners. Crec que va ser amor a primera vista. Només em van caldre aquells segons per reconèixer que havia trobat els friquis que estava buscant. Aquesta sèrie comptava també amb un ingredient interessantíssim: el sentit de l’humor. Caldria també traduir-lo i això representava tot un repte, els aspectes culturals hi jugaven un gran paper. Així doncs, el treball anava agafant forma. Vaig triar doblar el primer capítol de la primera temporada de la sèrie.

Va ser tot un plaer conèixer el procés de doblatge des de dins, fer la traducció del guió original i treballar els aspectes tècnics de l’ajust, com la divisió en takes i els símbols. Vaig poder comptar amb l’inestimable col·laboració de la Begoña Martínez, l’Odile Arqué i el Manel Lázaro, traductora, lingüista i ajustador de la sèrie. Tot un luxe. El doblatge és un treball minuciós i molt artesanal, on a cada segon passen coses (moviments de llavis, gestos) que s’han de tenir en compte per donar coherència i aspecte acabat al producte final. Van ser setmanes de treball intens, de documentat-se, aprendre, escriure, gaudir, esborrar, afegir, dubtar, decidir, i buscar el renec més adient per a cada context!

Però calia posar la cirereta al pastís. Per què no buscar quatre veus catalanes i acabar de completar el procés? Per aquesta tasca vaig poder comptar amb la desinterassada ajuda del Carlos Rodríguez, el Pere Cervera, el Jordi Guarinos i el Jaume Pinyol, que van accedir a fer d’actors de doblatge per un dia i completar així aquell apassionant experiment audiovisual. Sempre els hi estaré molt agraïda. A continuació en teniu un tastet. Moltes gràcies també a la Marta Cañís per haver editat el vídeo.

En resum, una gran satisfacció. Aquella nena que escoltava perplexa els diàlegs dels texans més famosos de la televisió havia tancat un cercle i resolt tants i tants enigmes del procés de doblatge.