Carregant..

Quan les cookies només es menjaven


Quan les cookies només es menjaven

by Susanna Palau with 0 Comments in July 4, 2015 In Category: Escrits
Share the post:

Quan les cookies només es menjaven

Hi va haver un temps en què la comunicació era molt més senzilla i directa: escrivíem cartes a mà, rebíem trucades al fix i quedàvem de paraula amb els amics per prendre un cafè. Ens miràvem als ulls quan parlàvem i el llenguatge corporal, no els emoticons, ens ajudava a transmetre les nostres emocions.

Avui en dia no podem viure sense fer ús de les noves tecnologies. Bé, ho podem fer, però sempre ens trobarem dins d’una mena de realitat paral·lela en el sentit que -com les línies del mateix nom- no coincidirem en cap punt amb la realitat de la immensa majoria de les persones.

Personalment, m’ha costat molt acceptar aquesta situació però, un cop dins, confesso que fins i tot el món de la tecnologia em comença a resultar atractiu. Lleugerament.

Però com totes les transicions aquesta ha tingut la seva part incòmoda. Centrant-nos en el llenguatge, tot plegat ha estat una invasió de noves paraules que s’han instal·lat sense adonar-nos-en i quasi bé de sobte en el nostre vocabulari.

M’agrada recordar la primera vegada que, fa ja uns quants anys, algú em va enviar un PDF. Es tractava d’un company anglès amb qui estudiava un curs en línia. Recordo que em va enviar un correu on em deia: “I attach a PDF.” La veritat és que, en aquell moment, no sabia si havia de respondre “Thank you” or “Fuck you”. Avui en dia el tinc com a contacte a Linkedin i el segueixo a Twitter. Qui m’ho havia de dir!

Això només era el principi de moltes i moltes situacions on em sentia bombardejada per més i més paraules noves. Com a filòloga no cal dir que era enriquidor, llàstima que anés lligat a la tecnologia! De sobte les cookies havien sortit del rebost i calia activar les macros per a ves a saber què. Em va costar un temps instal·lar-me l’aplicació Whatsapp, una nova eina tecnològica que deixava entrar a la meva vida. He de confessar que ara la trobo molt útil. I també que he descobert una categoria de persones que només t’envien “whashups”. Ja me n’he fet fan.

L’”hora de la veritat” va ser el moment en que vaig decidir fer-me la pàgina web. Aquí ja em vaig rendir. Normalment quan em parlen de gygabites o de megabytes desconnecto automàticament. La tecnologia em va guanyar la batalla. “Tingues en compte el posicionament SEO”, “Sobretot que sigui responsive”, “El buscaré un plugin per això dels idiomes”, eren alguns dels bons consells que rebia. Val a dir que vaig fer cas de tot.

He acabat cedint i també utilitzo Twitter. Fins fa pocs anys em seguia identificant més amb en Tweety, personatge de dibuixos animats.

Ara ja hi sóc, he fet les paus amb les noves tecnologies. Ja forma part del meu dia a dia, per exemple, assabentar-me a través de Twitter que Termcat ja accepta responsiu. És una altra manera de viure però, com sempre, sense deixar de gaudir dels canvis que experimenta el llenguatge.