The Blank Page Story

The Blank Page

 

Isak Dinesen (Karen Blixen) from Last Tales

 

Where the story-teller is loyal, eternally and unswervingly loyal to the story, there, in the end, silence will speak.”

 

By the ancient city gate sat an old coffee-brown, black-veiled woman who made her living by telling stories.

 

She said:

 

“You want a tale, sweet lady and gentleman? Indeed I have told many tales, one more than a thousand, since that time when I first let young men tell me, myself, tales of a red rose, two smooth lily buds, and four silky, supple, deadly entwining snakes. It was my mother’s mother, the black-eyed dancer, the often-embraced, who in the end-wrinkled like a winter apple and crouching beneath the mercy of the veil- took upon herself to teach me the art of story-telling. Her own mother’s mother had taught it to her, and both were better storytellers than I am. But that, by now, is of no consequence, since to the people they and I have become one, and I am most highly honoured because I have told stories for two hundred years.”

 

Now if she is well paid and in good spirits, she will go on.

 

“With my grandmother,” she said, “I went through a hard school. ‘Be loyal to the story,’ the old hag would say to me. ‘Be eternally and unswervingly loyal to the story.’ ‘Why must I be that, Grandmother?’ I asked her. ‘Am I to furnish you with reasons, baggage?’ she cried. ‘And you mean to be a story-teller! Why, you are to become a story-teller, and I shall give you my reasons! Hear then: Where the story-teller is loyal, eternally and unswervingly loyal to the story, there, in the end, silence will speak. Where the story has been betrayed, silence is but emptiness. But we, the faithful, when we have spoken our last word, will hear the voice of silence. Whether a small snotty lass understands it or not.’”

 

“Who then,” she continues, “tells a finer tale than any of us? Silence does. And where does one read a deeper tale than upon the most perfectly printed page of the most precious book? Upon the blank page. When a royal and gallant pen, in the moment of its highest inspiration, has written down its tale with the rarest ink of all – where, then, may one read a still deeper, sweeter, merrier and more cruel tale than that? Upon the blank page.”

The old beldame for a while says nothing, only giggles a little and munches with her toothless mouth.

“We,” she says at last, “the old women who tell stories, we know the story of the blank page. But we are somewhat averse to telling it, for it might well, among the uninitiated, weaken our own credit. All the same, I am going to make an exception with you, my sweet and pretty lady and gentleman of the generous hearts. I shall tell it to you.”

 

High up in the blue mountains of Portugal there stands an old convent for sisters of the Carmelite order, which is an illustrious and austere order. In ancient times the convent was rich, the sisters were all noble ladies, and miracles took place there. But during the centuries highborn ladies grew less keen on fasting and prayer, the great dowries flowed into the treasury of the convent, and today the few portionless and humble sisters live in but one wing of the vast crumbling structure, which looks as if it longed to become one with the gray rock itself. Yet they are still a blithe and active sisterhood. They take much pleasure in their holy meditations, and will busy themselves joyfully with that one particular task which did once, long, long ago, obtain for the convent a unique and strange privilege: they grow the finest flax and manufacture the most exquisite linen of Portugal.

The long field below the convent is plowed with gentle-eyed, milk-white bullocks, and the seed is skillfully sown out by labour-hardened virginal hands with mold under the nails. At the time when the flax field flowers, the whole valley becomes air-blue, the very colour of the apron which the blessed virgin put on to go out and collect eggs within St. Anne’s poultry yard, the moment before the Archangel Gabriel in mighty wing-strokes lowered himself onto the threshold of the house, and while high, high up a dove, neck-feathers raised and wings vibrating, stood like a small clear silver star in the sky. During this month the villagers many miles round raise their eyes to the flax field and ask one another: “Has the convent been lifted into heaven? Or have our good little sisters succeeded in pulling down heaven to them?”

Later in due course the flax is pulled, scutched and hackled; thereafter the delicate thread is spun, and the linen woven, and at the very end the fabric is laid out on the grass to bleach, and is watered time after time, until one may believe that snow has fallen round the convent walls. All this work is gone through with precision and piety and with such sprinklings and litanies as are the secret of the convent. For these reasons the linen, baled high on the backs of small gray donkeys and sent out through the convent gate, downwards and ever downwards to the towns, is as flower-white, smooth and dainty as was my own little foot when fourteen years old, I had washed it in the brook to go to a dance in the village.

Diligence, dear Master and Mistress, is a good thing, and religion is a good thing, but the very first germ of a story will come from some mystical place outside the story itself. Thus does the linen of the Convento Velho draw its true virtue from the fact that the very first linseed was brought home from the Holy Land itself by a crusader.

In the Bible, people who can read may learn about the lands of Lecha and Maresha, where flax is grown. I myself cannot read, and have never seen this book of which so much is spoken. But my grandmother’s grandmother as a little girl was the pet of an old Jewish rabbi and the learning she received from him has been kept and passed on in our family. So you will read, in the book of Joshua, of how Achsah the daughter of Caleb lighted from her ass and cried unto her father: “Give me a blessing! For thou hast now given me land; give me also the blessing of springs of water!” And he gave her the upper springs and the nether springs. And in the fields of Lecha and Maresha lived, later on, the families of them that wrought the finest linen of all. Our Portuguese crusader, whose own ancestors had once been great linen weavers of Tomar, as he rode through these same fields was struck by the quality of the flax and so tied a bag of seeds to the pommel of his saddle.

From this circumstance originated the first privilege of the convent, which was to procure bridal sheets for all the young princesses of the royal house.

I will inform you, dear lady and gentleman, that in the country of Portugal in very old and noble families a venerable custom has been observed. On the morning after the wedding of a daughter of the house, and before the morning had yet been handed over, the Chamberlain or High Steward from a balcony of the palace would hang out the sheet of the night and would solemnly proclaim: Virginem eam tenemus — “we declare her to have been a virgin.” Such a sheet was never afterwards washed or again lain on.

This time-honoured custom was nowhere more strictly upheld than within the royal house itself, and it has there subsisted till within living memory.

Now for many hundred years the convent in the mountains, in appreciation of the excellent quality of the linen delivered, has held its second high privilege: that of receiving back that central piece of the snow-white sheet which bore witness to the honour of a royal bride.

In the tall main wing of the convent, which overlooks an immense landscape of hills and valleys, there is a long gallery with a black-and-white marble floor. On the walls of the gallery, side by side, hangs a long row of heavy, gilt frames, each of them adorned with a coroneted plate of pure gold, on which is engraved the name of a princess: Donna Christina, Donna Ines, Donna Jacintha Lenora, Donna Maria. And each of these frames encloses a square cut from a royal wedding sheet.

Within the faded markings of the canvases people of some imagination and sensibility may read all the signs of the zodiac: the Scales, the Scorpion, the Lion, the Twins. Or they may there find pictures from their own world of ideas: a rose, a heart, a sword — or even a heart pierced through with a sword.

In days of old it would occur that a long, stately, richly coloured procession wound its way through the stone-gray mountain scenery, upwards to the convent. Princesses of Portugal, who were now queens or queen dowagers of foreign countries, Archduchesses, or Electresses, with their splendid retinue, proceeded here on a pilgrimage which was by nature, both sacred and secretly gay. From the flax field upwards the road rises steeply; the royal lady would have to descend from her coach to be carried this last bit of the way in a palanquin presented to the convent for the very same purpose.

Later on, up to our own day, it has come to pass — as it to pass when a sheet of paper is being burnt, that after all other sparks have run along the edge and died away, one last clear little spark will appear and hurry along after them — that a very old highborn spinster undertakes the journey to Convento Velho. She has once, a long long time ago, been playmate, friend and maid-of-honour to a young princess of Portugal. As she makes her way to the convent she looks round to see the view widen to all sides. Within the building a sister conducts her to the gallery and to the plate bearing the name of the princess she has once served, and there takes leave of her, aware of her wish to be alone.

Slowly, slowly a row of recollections passes through the small, venerable, skull-like head under its mantilla of black lace, and it nods to them in amicable recognition. The loyal friend and confidante looks back upon the young bride’s elevated married life with the elected royal consort. She takes stock of happy events and disappointments — coronations and jubilees, court intrigues and wars, the birth of heirs to the throne, the alliances of younger generations of princes and princesses, the rise or decline of dynasties. The old lady will remember how once, from the markings on the canvas, omens were drawn; now she will be able to compare the fulfillment to the omen, sighing a little and smiling a little. Each separate canvas with its coroneted name-plate has a story to tell, and each has been set up in loyalty to the story.

But in the midst of the long row there hangs a canvas which differs from the others. The frame of it is as fine and as heavy as any, and as proudly as any carries the golden plate with the royal crown. But on this one plate no name is inscribed, and the linen within the frame is snow-white from corner to comer, a blank page.

I beg of you, you good people who want to hear stories told: look at this page, and recognize the wisdom of my grandmother and of all old story-telling women!

For with what eternal and unswerving loyalty has not this canvas been inserted in the row! The story-tellers themselves before it draw their veils over their faces and are dumb. Because the royal papa and mama who one this canvas to be framed and hung up, had they not had the tradition of loyalty in their blood, might have left it out.

It is in front of this piece of pure white linen that the old princesses of Portugal — worldly wise, dutiful, long-suffering queens, wives and mothers — and their noble old playmates, bridesmaids and maids-of-honour have most often stood still.

It is in front of the blank page that old and young nuns, with the Mother Abbess herself, sink into deepest thought.

De dónde proviene The Blank Page

La página en blanco

Isak Dinesen (pseudónimo de Karen Blixen)

“Cuando el narrador es fiel, eterna e inquebrantablemente fiel a la historia, al final es el silencio quien habla.

Cerca de las puertas de la antigua ciudad solía sentarse una anciana de piel color de café, cubierta con un velo negro, que se ganaba el pan contando historias.

Decía la mujer:

– ¿Queréis un cuento, señora gentil, caballero? He contado muchas, muchas historias, mil y una más, desde los tiempos en que dejaba que los muchachos me contasen a mí el cuento de la rosa roja, los dos suaves capullos de azucena y las cuatro serpientes sedosas, cimbreantes y mortalmente enlazadas. Fue la madre de mi madre, la bailarina de ojos negros a quien tantos poseyeron, la que hacia el fin de su vida, arrugada como una manzana de invierno y escondida detrás del piadoso velo, me enseñó el arte de relatar historias. La madre de su madre se lo había enseñado a ella, y ambas eran mejores narradoras que yo. Pero esto ahora no tiene importancia, porque, para las gentes, ellas y yo somos la misma y me tratan con gran respeto, puesto que vengo contando historias desde hace doscientos años.
Después, si se le ha pagado bien y está de buen humor, proseguirá:
– La de mi abuela – decía – fue una escuela bien dura.

“- Sé fiel a la historia – me decía la vieja bruja -. Sé eterna e inquebrantablemente fiel a la historia.

“- ¿Por qué, abuela? – preguntaba yo.

“- ¿He de darte razones, desvergonzada? – gritaba ella- ¿Y tú quieres ser cuentista? ¿Tú vas a ser cuentista y yo he de darte razones? Pues bien, escucha: cuando el narrador es fiel, eterna e inquebrantablemente fiel a la historia, al final es el silencio quien habla. Cuando la historia ha sido traicionada, el silencio no es más que vacío. Pero nosotros, los fieles, cuando hemos dicho nuestra última palabra oímos la voz del silencio. Lo entienda o no una mocosa impertinente.

“¿Quién es – prosigue la mujer – el que relata un cuento mejor que todas nosotras? El silencio. ¿Y dónde se lee una historia más profunda que en la página mejor impresa del libro más valioso? En la página en blanco. Cuando la pluma más finamente cortada, en su momento de mayor inspiración, ha escrito su cuento con la más preciada tinta, ¿dónde podrá leerse un cuento más profundo, dulce, alegre y cruel?: en la página en blanco.”

La vieja arpía calla un momento, suelta una risita y mastica algo en su desdentada boca.

– Nosotras – dice finalmente-, las viejas que contamos historias, sabemos la historia de la página en blanco. Pero no nos gusta contarla, porque entre los no iniciados podría mermar algo nuestra fama. Aun así, voy a hacer una excepción con vosotros, dama hermosa y gentil y caballero de generoso corazón. A vosotros os la contaré.

“En las altas y azules montañas de Portugal existe un viejo convento de monjas de la Orden Carmelitana, que es una orden ilustre y austera. En tiempos pasados el convento fue rico, las monjas eran todas nobles señoras y se producían incluso milagros. Pero con el correr de los siglos las damas de alto linaje fueron perdiendo la afición al ayuno y la plegaria, las grandes dotes dejaron de fluir a las arcas del convento y hoy apenas quedan unas pocas hermanas humildes y pobres que viven en una sola ala del vasto y decaído edificio, que parece que quiera fundirse con la roca gris que lo rodea. Y sin embargo, la comunidad es aún viva y alegre. Sus devociones son fuente de gozo inextinguible, y las hermanitas se dedican alegremente a la tarea que hace muchos, muchos años, deparó al convento un único y singular privilegio: cultivar el mejor lino de Portugal, con el que fabrican la tela más fina del país.

“El vasto campo frente al convento se ara con bueyes blancos como la leche, de manso mirar, y la semilla es sembrada hábilmente por virginales manos endurecidas en la labor, con las uñas llenas de tierra. En la estación en que florece el lino, el valle entero adquiere un color azul de aire, el mismo color del delantal que llevaba puesto la Sagrada Virgen para ir a coger huevos al gallinero de Santa Ana cuando el Arcángel San Gabriel, con su aleteo poderoso, descendió hasta el umbral de la casa y en lo alto, muy alto, una paloma, con las plumas del collar enhiestas y las alas vibrando, se recortaba en el cielo como una pequeña estrella plateada. Durante este mes los aldeanos de muchas millas a la redonda alzan los ojos hacia el campo de lino y se preguntan: “¿Ha subido el convento al cielo? ¿O han logrado las hermanas que el cielo baje hasta ellas?”

“Cuando llega la estación, el lino se recolecta, se agrama y se rastrilla; después la fibra delicada se hila, el hilo se teje y, por último, la tela se extiende sobre l a hierba para que se blanquee, y se lava una y otra vez hasta que haya nevado en torno a los muros del convento. Toda esta labor se lleva a cabo piadosamente y con precisión, y con ciertas aspersiones y letanías que son un secreto del convento. A ello se debe que el lino, que se carga a lomos de pequeños asnos grises y, pasada la puerta del convento, desciende y desciende hasta llegar a la ciudad, sea blanco como una flor, liso y suave como era mi pie cuando, a los catorce años, lo lavaba en el arroyo para ir al baile de la aldea.

“La diligencia, queridos señores, es buena cosa, y la religión también, pero el germen último de la historia procede de algún lugar místico ajeno a la historia misma. Así, la virtud del lino de Convento Velho le viene del hecho de que la primera semilla fue traída por un cruzado de la propia Tierra Santa.

“En la Biblia, las gentes que saben leer pueden aprender cosas sobre las tierras de Lachis y Maresa, donde crece el lino. Yo no sé leer, y nunca he visto este libro del que tanto se habla. Pero la abuela de mi abuela, cuando era niña, fue la favorita de un viejo rabino, y sus enseñanzas se han guardado en la familia y se han transmitido de generación en generación. Así, en el libro de Josué podéis leer que Axa, hija de Caleb, se apeó del asno y gritó a su padre: “¡Dame bendición! ¡Pues que me has dado tierra de secadal, dame también fuentes de agua!” Y él le dio entonces las fuentes de arriba y las de abajo. Y en los campos de Lachis y Maresa vivieron, más tarde, las familias que tejían el lino más fino de todos. Nuestro cruzado portugués, que descendía de una familia de grandes tejedores de lino de Tomar, cabalgando por esos mismos campos quedó impresionado por la finura de las plantas de lino, y se ató un saco de semillas al pomo de su silla de montar.

“Así se originó el primer privilegio del convento, que era el de suministrar las sábanas de matrimonio para las jóvenes princesas de la Casa Real.

“He de deciros, queridos señores, que en el país de Portugal las viejas y nobles familias observan una costumbre venerable. A la mañana siguiente a los esponsales de una hija de la casa, y antes de que se entreguen los regalos de boda, el chambelán o el gran senescal cuelgan de un balcón del palacio la sábana de la noche de bodas y proclaman solemnemente “Virginem eam tenemus.” “Declaro que era virgen”. Esa sábana no se lava ni se utiliza nunca más.

“Nadie observaba esta costumbre venerable más estrictamente que la Casa Real, en la que ha persistido casi hasta nuestros días.
“Desde hace muchos siglos también, y como señal de gratitud por la excelente calidad de su lino, el convento de los montes ha gozado de un segundo privilegio: el de recibir de vuelta el fragmento central de la sábana blanca como la nieve, que lleva el testimonio del honor de la desposada real.

“En el ala principal del convento, desde la que se divisa un inmenso panorama de colinas y valles, hay una extensa galería de suelo de mármol blanco y negro. De los muros de la galería cuelga una larga hilera de pesados marcos dorados, rematados cada uno de ellos por una cartela de oro puro en las que figura inscrito el nombre de una princesa: Donna Christina, Donna Ines, Donna Jacintha Leonora, Donna María. Y cada uno de estos marcos encierra un retal cuadrado de una sábana real de boda.

“En las manchas borrosas de las telas una persona de cierta imaginación y sensibilidad podría reconocer todos los signos del Zodíaco: la Balanza, el Escorpión, el León, los Gemelos. O discernir imágenes de su propio mundo de ideas: una rosa, un corazón, una espada, o acaso un corazón atravesado por una espada.

“En los viejos tiempos podía verse en ocasiones una larga, majestuosa y colorida procesión que avanzaba por el paisaje de rocas grises en dirección al convento. Princesas de Portugal, que ahora eran reinas, o reinas-madres de otros países, archiduquesas o grandes electoras con sus espléndidos séquitos, llevaban a cabo un peregrinaje de naturaleza a la vez sagrada y secretamente jubilosa. Pasado el campo de lino la ruta se hace empinada; la dama real tenía que bajar de su carroza para recorrer la última parte del camino en un palanquín regalado al convento precisamente con esta finalidad.

“Después, y aún en nuestros días, ocurre a veces, como puede ocurrir cuando se quema una hoja de papel, que después que todas las chispas han corrido por el borde del papel para ir a morir en un extremo surge una última chispa, pequeña y reluciente, que va corriendo detrás de las otras, que una solterona muy anciana, de alto linaje, emprenda la ruta hacia Convento Velho. Hace muchos años fue la compañera de juegos, amiga y doncella de honor de una joven princesa de Portugal. En el camino al convento, va contemplando el panorama que se extiende a sus pies. Llegada al edificio, una monja la conduce hasta la galería, frente al marco que lleva el nombre de la princesa a la que sirvió un día, y se despide de ella, comprendiendo que quiere quedarse sola.

“Lenta, muy lentamente, una procesión de recuerdos desfila por la pequeña, venerable y cadavérica cabeza bajo la mantilla de negro encaje, que se inclina en señal de reconocimiento. La leal amiga y confidente recuerda la vida de casada de la joven princesa con el consorte real elegido. Revive los momentos alegres y los tristes, coronaciones y jubileos, intrigas cortesanas y guerras, el nacimiento del heredero del trono, los matrimonios de los príncipes y princesas de las nuevas generaciones, el orto y el ocaso de las dinastías. La vieja dama recuerda las profecías que se hicieron con las manchas de la sábana: ahora puede comparar la realidad con la profecía, con una leve sonrisa y un ligero suspiro. Cada pedazo de tela con el nombre inscrito en el marco que lo encierra tiene una historia que contar, y todos han sido puestos allí por fidelidad a la historia.

“Pero en medio de la larga hilera hay una tela que no es igual que las otras. Su marco es tan hermoso y pesado como los demás, y ostenta con el mismo orgullo la placa dorada con la corona real. Pero en la cartela no hay ningún nombre inscrito, y la sábana enmarcada es de lino blanco como la nieve de una esquina a la otra: una página en blanco.

“¡Os ruego, buenas gentes que venís a escuchar historias! ¡Mirad esta página, y reconoced la sabiduría de mi abuela y de todas las mujeres que narran historias!

“Porque, ¡qué lealtad eterna e inquebrantable ha hecho colgar este pedazo de tela junto a los otros! Ante él, las narradoras de cuentos hemos de cubrirnos con el velo y guardar silencio. Porque si el padre y la madre reales que un día ordenaron que se enmarcase y colgase ese retal no hubieran conservado en su sangre una tradición de lealtad, quizá no habrían dado la orden.

“Es frente a ese pedazo de puro lino blanco donde las viejas princesas de Portugal, reinas, viudas y madres con experiencia de la vida, con sentido del deber y con una larga historia de sufrimiento, y sus viejas y nobles compañeras de juegos, doncellas y damas de honor, permanecen de pie más tiempo.

“Y es frente a la página en blanco donde las monjas jóvenes y viejas, y la propia madre abadesa, quedan sumidas en la más profunda de las reflexiones.”

D’on prové The Blank Page

Mauris odio egestas, est dis, aliquet a!

La pàgina en blanc

Isak Dinesen (pseudònim de Karen Blixen)

“Allà a on una contista és fidel a la història, eternament i incondicionalment, allà, a la fi, el silenci parlarà.”

 

Al costat de les antigues muralles de la ciutat seia una dona vella i bruna amb un vel negre que es guanyava la vida explicant històries.

Va dir:

“Voleu un conte, dolça senyora i cavaller? Certament he explicat molts contes, més de mil d’ençà d’aquell dia que vaig deixar que els homes joves em contessin a mi, contes d’una rosa vermella, dues poncelles de lilàs, i quatre serps sedoses, flexibles i mortalment enllaçadores. Va ser la mare de la meva mare, la ballarina d’ulls negres, la sovint abraçada, qui al final -arrugada corn una poma d’hivem i encongida darrera la clemència del vel- va assumir el deure d’ensenyar-me l’art de contar històries. La mare de la seva mare li ho havia ensenyat a ella, i totes dues eren milllors contistes que jo mateixa. Però això ara no és important, ja que per a la gent elles i jo hem esdevingut una, i a mi se’m rendeixen els màxims honors perquè he contat històries des de fa dos-cents anys.”

Ara, si se li paga bé i està de bon humor, continuarà.

“Amb la meva àvia”, va dir. “vaig anar a una escola molt severa. «Sigues fidel al conte» em deia la vella bruixa. «Sigues eternament i incondicionalment fidel al conte» “Per què ho he de ser, àvia?» Li preguntava. «T’he de donar raons, saldo?” Cridava. «I tu vols ser una contista! I tu vols ser una contista i t’he de donar les meves raons! Escolta, doncs. Allà a on una contista és fidel a la història, eternament i incondicionalment, allà, a la fi, el silenci parlarà. Allà a on la història ha estat traïda, el silenci no és sinó buidor. Però vosaltres, els fidels, quan haurem dit el nostre darrer mot, sentirem la veu del silenci. Tant hi fa si un mossa petita i merdosa ha entén o no.»

“Qui, doncs” continuava, “explica un conte millor que nosaltres? El silenci , a on es llegeix un conte més pregon que a la pàgina més ben impresa del llibre més preciós? A la pàgina en blanc. Quan una ploma reial i galant, en el moment de la màxima inspiració, ha escrit el seu conte amb la tinta més rara de totes, a on, doncs, es pot llegir el conte més pregon, més dolç, més feliç i més cruel? A la pàgina en blanc.”.

La vella senyora durant un moment no diu res, només riu per sota el nas una mica i mastega amb la seva boca desdentada. “Nosaltres”, diu finalment, “les velles que expliquem històries, sabem el conte de la pàgina en blanc. Però som rebeques a contar-lo, perquè podria, en els no iniciats, afeblir la nostra credibilitat. Tant hi fa, faré una excepció amb vosaltres, dolça i bonica dama i cavaller dels cors generosos. Us el contaré.”

Al capdamunt de les muntanyes blaves de Portugal hi ha un convent de les germanes Carmelites, que és un orde il·lustre i auster. En els vells temps era un convent ric, les germanes eren nobles, i s’esdevenien miracles. Però a través dels segles les dames d’alta estirp estaven menys i menys avesades a la pregària i al desdejuni, les grans dots fluïen escassament vers el tresor del convent, i avui les poques germanes sense dot i humils viuen en només una ala de la vasta i ensorrada estructura, que sembla com si maldés per convertir-se en part de la grisa roca. Amb tot. hi ha encara una germanor activa i alegre. Es complauen molt en la meditació, i s’ocupen joiosament d’aquel1a tasca que temps ha va obtenir per al convent un únic i estrany privilegi: conreen el lli més delicat i manufacturen el fil més exquisit de Portugal. El camp sota el convent és llaurat amb bous blancs com la llet i d’ulls gentils, i la llavor es planta amb unes mans virginals acostumades a les feines del camp. Quan el camp de lli floreix, tota la vall esdevé blava, del mateix color del davantal que la Mare de Déu es va posar per anar a recollir els ous al galliner de Santa Anna, el moment just abans que Sant Gabriel amb ales poderoses baixés fins al llindar de la casa i mentre era alt, amunt com un colom, les plomes del call alçades i les ales vibrant, va estar com un estel clar en el cel. Durant aquest mes els vilatans de molts pobles alcen els ulls al camp de lli i es pregunten “Ha estat el convent alçat fins al cel? O han aconseguit les nostres germanes baixar el cel per a elles?” Quan és l’hora el lli és collit, batut i escardussat, després el fil delicat és filat, el lli teixit, i al bell final el teixit es desplega a l’herba per a ser blanquejat, i és regat adés i ara, fins que hom creuria que ha nevat a l’entom de les muralles del convent. Tot això es fa amb precisió i pietat i amb aquelles rosades i aquelles lletanies que són el secret del convent. Per aquestes raons, el lli, embalat a l’esquena d’ases grisos i enviat als afores del convent, avall, avall a les ciutats, és una flor blanca, llisa i delicada corn ho era el meu peu als catorze anys, després que l’havia banyat en un rierol per anar a ballar.

Diligència, estimats senyor i senyora, és una bona cosa i la religió és una bona cosa, però el primer germen d’una història vindrà d’un lloc místic als afores de la història. Així el lli del Convento Velho obté la seva virtut del fet que la primera llavor va ser portada de la Terra Sagrada per un creuat. A la Bíblia els que poden llegir poden aprendre de les terres de Lecha i Maresha on creix el lli. Jo mateixa no sé llegir i mai no he vist aquest llibre del que se’n parla tant. Però l’àvia de la meva àvia quan era una nena era la nineta d’un rabí jueu, però tot el seu aprenentatge s’ha preservat i ha estat transmès a la nostra família. Per tant, llegireu al llibre de Joshua, corn Achsach, la filla de Caleb, es va aixecar de l’ase i va cridar al seu pare “Beneïu-me! Perquè m’heu donat terra; doneu-me també les benediccions de les fonts d’aigua!” I li va donar les fonts superiors i les fonts inferiors. I a les terres de Lecha i Maresha van viure, després, les famílies d’aquells que conreaven el lli més fi de tots. El nostre creuat portuguès, que els seus avantpassats havien estat en un temps grans teixidors de lli de Tomar, així que va cavalcar a través d’aquells mateixos camps va ser colpit per la qualitat del lli, i per això va lligar bosses de llavors a la seva sella.

D’aquesta circumstància es va originar el privilegi del convent que era el de procurar els llençols nupcials a les princeses de la casa reial. Us informaré, estimats senyor i senyora, que al país de Portugal en les famílies nobles i antigues s’ha preservat un venerable costum. El matí després del casament d’una filla de la casa, i abans que el regal del matí hagi estat lliurat, el cambrer o el majordom major des d’un balcó de palau desplega el llençol de la nit i proclama solemnement:

Virginem eam tenemus “Declarem que era verge”. Aquest llençol mai no es renta ni es torna a usar.

Aquest costum enlloc no ha estat més estrictament observat que a la pròpia casa reial, i hi ha sobreviscut des que la memòria recorda. Ara des de fa molts cents d’anys el convent de les muntanyes. en apreciació de l’excel·lent qualitat del lli lliurat, ha tingut el segon gran privilegi·. el de rebre la peça central del llençol blanc com la neu que testimonia l’honor de la núvia reial. En l’ala principal del convent, que sobremira un immens paisatge de muntanyes i valls, hi ha una llarga galeria amb un terra blanc i negre de marbre. A les parets de la galeria, a cada costat, hi pengen una llarga filera de feixucs marcs daurats, cadascun adornat amb una placa coronada d’or pur, on hi ha gravat el nom de la princesa: Donna Cristina, Donna Inés, Donna Jacinta Leonora, Donna Maria. I cadascun d’aquests marcs conté un retall quadrat del llençol del casament reial. Dintre de les esvanides marques de la tela la gent d’imaginació i sensibilitat hi llegeix tots els signes del Zodiac: balances, escorpí, lleó, gèminis. O hi troben dibuixos del seu propi món d’idees: una rosa, un cor, una espasa, o fins i tot un cor travessat amb una espasa.

En els vells temps passava que una llarga i imponent processó plena de colors feia camí a través de l’escenari de pedra gris de les muntanyes cap el convent. Princeses de Portugal que són ara reines o reines consorts de països estrangers, Arxiduquesses o Electres, amb el seu esplèndid seguici, venien aquí en un pelegrinatge que era al mateix temps sagrat i secretament feliç. Des dels camps de lli cap a amunt el camí fa pujada; la senyora reial havia de baixar i ser portada aquesta part del camí en un palanquí liiurat al convent amb aquest propòsit.

Més endavant, fins als nostres dies, s’ha esdevingut (com s’esdevé quan un tros de paper és cremat, que quan totes les altres espurnes han corregut cap als extrems i han mort, una última clara i petita espurna apareix i corre al darrera) que una soltera d’alta estirp fa el viatge fins a Convento Velho. Ella havia estat, fa temps, companya de jocs, amiga, i dama d’honor d’una jove princesa de Portugal. Així que fa camí cap a1 convent mira al seu voltant per veure la vista de tots costats. A dintre de l’edifici una germana la condueix a la galeria i a la placa que porta el nom de la princesa que ella havia servit, i la deixa, conscient del seu desig d’estar sola.

A poc a poc una filera de records passa pel cap petit i venerable a sota la mantellina d’encaix negre j assenteix amb reconeixement amigable. L’amiga fidel i confident mira l’elevada vida matrimonial amb l’escollit consort reial. Repassa els esdeveniment feliços i els desenganys: coronacions, jubileus, intrigues de palau i guerres, el naixement de l’hereu al tro, les aliances de les noves generacions de prínceps i princeses, l’auge i el declini de les dinasties. La vella dama recordarà com, un cop, per les marques de la tela, es van fer presagis; ara podrà comparar l’acompliment dels presagis, sospirant una mica i somrient una mica. Cada tela amb la seva placa amb el nom té una història, i cadascuna ha estat establerta en fidelitat a la història. Però enmig de la llarga filera hi penja una tela que difereix de les altres. El marc és tan fi i tan feixuc com les altres, i amb el mateix orgull porta la placa d’or amb la corona reial. Però en aquesta placa no hi ha nom inscrit, i el lli dintre del marc és blanc corn la neu de punta a punta, una pàgina en blanc.

Us prego, bona gent que voleu sentir contar històries: mireu aquesra pàgina i reconegueu la saviesa de la meva àvia i de totes les dones contistes! Perquè arnb quina lleialtat eterna i incondicional aquesta tela ha estat inserida en la filera! Les contistes mateixes abans de retirar el vel de les seves cares emmudeixen. Perquè si el papà i la mamà reials que un dia van ordenar que aquesta tela fos emmarcada i penjada. No haguessin tingut la tradició de lleialtat a les seves venes, l’haurien poguda deixar fora. És davant d’aquesta peça de fil blanc que les velles princeses de Portugal (sàvies de món, reines sofertes, esposes i mares) i les seves velles companyes i dames d’honor s’han estat més sovint palplantades.

És davant de la pàgina en blanc que les monges, joves i grans, amb la mare abadessa mateixa, s’endinsen en el més pregon pensament.

 

(Traducció de Neus Carbonell)