Mes: juny de 2015

Punctuation exists!

Punctuation exists!

Punctuation is a victim of new technologies, together with human relationships, outdoor activities and social skills. But punctuation matters because it gives us key information. A full stop or a comma can change the meaning of a whole sentence. Compare the following pair of sentences:

I have two sisters, who I love a lot.

When your two sisters read this sentence both of them will be happy and probably give you a big hug the next time they see you.

I have two sisters who I love a lot.

What’s wrong here? Is there a third sister you don’t love that much? Oh, poor thing!

A simple comma can hurt somebody’s feelings and make World War III break out! Remember this rule when you learn relative clauses at school and bear it in mind forever.

The misuse of commas can lead to weird sentences like the one below:

I love fishing wild boars and trekking.

Who in the whole world has ever seen a wild boar swimming in the sea? Let’s write a comma and see what happens:

I love fishing, wild boars and trekking.

Abracadabra! It makes sense now!

Our mobiles are crammed with strange messages. Most of them are full of spelling or grammar mistakes. But let’s focus on punctuation. It is not unusual to wake up one morning to read something like that on your mobile:

Fancy a coffee.

In real life nothing happens. You immediately answer with the thumbs up emoticon and meet your friend later to talk over a cup of coffee. But to a philologist it may (well, it ought to) sound as an order, an imperative sentence. The following sentence is the one I would like to see in this case:

Fancy a coffee?

Yes, I’m being too strict. But, on the other hand, I think it is not that demanding to write a question mark. It would take me hours to try and convince some (some???) people of using the correct punctuation marks when they text their friends and, yet, I’m sure my effort would be fruitless. For most people it would be a waste of time or a pointless thing to do. You may be reading this and thinking: “Well, I don’t use all that punctuation stuff in my texts and I COMMUNICATE.” Now answer the following question sincerely:

Does it take u longer than necessary to decipher the texts u get

Oooops! That was a question! OMG. SCNR. NNTR.

I love some controversy, too.

CU. EOM.

Hasta que te encuentras con Yohan Blake

Conocer un idioma requiere un mantenimiento, igual que cuando decides cuidarte físicamente y hacer algo de ejercicio. Para que perdure en el tiempo y sea efectivo hay que ser constante y no abandonar nunca. Incluso diría que se necesita un mantenimiento+1. Esta fórmula que me acabo de sacar de la manga significa que no es suficiente conformarnos con un “yo ya sé hablar inglés” o “claro que sé hablar perfectamente el catalán, es mi lengua nativa”. Siempre debemos exigirnos un paso más, aprender algo nuevo, repasar lo olvidado, leer, escuchar activamente, “para que no se duerman mis sentidos”, como dice mi admirado Manolo García en una de sus canciones.

La relajación es uno de los peores enemigos de los idiomas. Saber un idioma requiere estar alerta ante cualquier input, no bajar la guardia, desde un punto de vista motivador. No se sabe inglés por haber estado un mes en Brighton o por haberse sacado el First Certificate hace diez años. Hay que alimentar los idiomas a diario, mediante grandes y pequeñas cosas. Podemos leer, escuchar, hablar, buscar palabras en el diccionario, incluso en el de papel (yo lo hago a menudo y, de momento, no he sido atacada por ninguno).

La dejadez en el mantenimiento de un idioma, como en cualquier otra faceta de la vida, nos pasa factura. En esto pensé cuando, en las Olimpiadas de Londres del año 2012, a una presentadora de TVE le tocó entrevistar a Yohan Blake, corredor jamaicano (el segundo, el que no es Usain Bolt, para los poco documentados como yo). Después de la primera pregunta por parte de la entrevistadora el joven atleta empezó a hablar casi tan rápido como había corrido los 100 metros y, evidentemente, en inglés jamaicano. La periodista se quedó sin palabras, totalmente lost in translation. La cara de Blake también era un poema al ver que la entrevista no fluía.

Digamos, en defensa de la pobre periodista, que quizás fue víctima de una relajación lingüística pasajera. Seguro que sabía hablar inglés correctamente, había estudiado muchos años, pero el acento del jamaicano la dejó fuera de juego en aquella ocasión. Este ejemplo me sirvió para aumentar mi motivación por los idiomas y activar el mantenimiento+1. Y confieso que, después de lo visto, he escuchado ya varias entrevistas al atleta. Por si acaso.

El aprendizaje de un idioma no termina nunca, para mí es apasionante pensar así. Es un reto que acepto a diario, me motiva y ahuyenta las telarañas mentales.

Ejercita siempre tus habilidades lingüísticas. Puedes creer que son suficientes o están intactas…hasta que te encuentras con Yohan Blake.

Però què redimonis diu la Sue Ellen?

A la dècada dels 80 els catalans vam poder sentir la televisió en el nostre idioma per primer cop. I amb aquest canvi mediàtic va arribar la mítica sèrie Dallas. Penso que va ser un dels moments en què vaig tenir clar que volia aprendre l’anglès. Els moviments dels llavis d’en J.R. no concordaven amb les paraules que sortien de la seva boca. Alguna cosa interessant m’havia perdut. No me n’adonava, però en aquell moment, m’estava començant a interessar per la traducció en general i pel doblatge en particular.

Hi havia alguna altra cosa en la seva parla que no m’acabava de sonar bé. Jo no coneixia ningú que quan s’enfadés fes servir un redimonis o un maleït. I és que els catalans en sabem molt de renegar i no som precisament “fins”. Però sobretot hi ha una escena que se’m va quedar gravada a la memòria i és, evidentment, quan en Jock Ewing diu pendó a la Sue Ellen. Però què li acaba de dir aquest senyor? No entenia perquè s’ofenia tant aquesta noia, doncs per a mi aquest mot no significava res, no coneixia ningú que el fes servir.

Van passar els anys i, unes quantes sèries després, els renecs seguien sonant poc naturals. Vinga dimonis i redimonis per tot arreu! Però, on eren els nostres renecs escatològics? I tota la informació que en podem extreure de l’ús de les paraules malsonants!

Van passar encara més anys i em vaig trobar pensant el tema del meu TFM (Treball de Fi de Màster). Em vaig sentir poseïda un altre cop per aquella nena que, encuriosida, havia intuït que darrera els diàlegs entre en J.R. i el pendó de la seva dona hi havia tot un procés lingüísitic que semblava apassionant.

Però què havia passat mentrestant amb les nostres paraulotes? Un dia d’aquells en que et quedes mirant qualsevol cosa davant la tele mentres el teu cap va d’un lloc a l’altre vaig sentir, de sobte, com un personatge d’una sèrie de dibuixos animats deia friqui a un altre. “Friqui?!”, vaig pensar, “Bones notícies per la traducció del llenguatge col·loquial”. Aquesta paraula sí que té un sentit per al públic català. Tothom s’ha format una idea de què és un friqui. I que consti que en cap moment em refereixo al significat del mot anglès freak, que podria ser el tema d’una altra entrada del blog.

Doncs, tornant al tema del TFM, ja tenia el doblatge, els renecs, el llenguatge col·loquial i Dallas. Només faltava trobar els friquis per a poder-los doblar. I vet aquí que vaig veure un anunci de la sèrie britànica The Inbetweeners. Crec que va ser amor a primera vista. Només em van caldre aquells segons per reconèixer que havia trobat els friquis que estava buscant. Aquesta sèrie comptava també amb un ingredient interessantíssim: el sentit de l’humor. Caldria també traduir-lo i això representava tot un repte, els aspectes culturals hi jugaven un gran paper. Així doncs, el treball anava agafant forma. Vaig triar doblar el primer capítol de la primera temporada de la sèrie.

Va ser tot un plaer conèixer el procés de doblatge des de dins, fer la traducció del guió original i treballar els aspectes tècnics de l’ajust, com la divisió en takes i els símbols. Vaig poder comptar amb l’inestimable col·laboració de la Begoña Martínez, l’Odile Arqué i el Manel Lázaro, traductora, lingüista i ajustador de la sèrie. Tot un luxe. El doblatge és un treball minuciós i molt artesanal, on a cada segon passen coses (moviments de llavis, gestos) que s’han de tenir en compte per donar coherència i aspecte acabat al producte final. Van ser setmanes de treball intens, de documentat-se, aprendre, escriure, gaudir, esborrar, afegir, dubtar, decidir, i buscar el renec més adient per a cada context!

Però calia posar la cirereta al pastís. Per què no buscar quatre veus catalanes i acabar de completar el procés? Per aquesta tasca vaig poder comptar amb la desinterassada ajuda del Carlos Rodríguez, el Pere Cervera, el Jordi Guarinos i el Jaume Pinyol, que van accedir a fer d’actors de doblatge per un dia i completar així aquell apassionant experiment audiovisual. Sempre els hi estaré molt agraïda. A continuació en teniu un tastet. Moltes gràcies també a la Marta Cañís per haver editat el vídeo.

En resum, una gran satisfacció. Aquella nena que escoltava perplexa els diàlegs dels texans més famosos de la televisió havia tancat un cercle i resolt tants i tants enigmes del procés de doblatge.